Integració Sensorial: Què podem fer les escoles?

Integració Sensorial: Què podem fer les escoles?

Bàrbara Viader Vidal, bviader@ceibarcelona.com


A cada taller que imparteixo a una escola rebo les mateixes inquietuds per part dels professionals del món educatiu:
 
        Els professors d’avui són molt conscients de la importància de tenir unes aules que donin resposta a les necessitats sensorials dels seus alumnes, i volen conèixer estratègies per fer front a aquestes necessitats.
        Al mateix temps veuen que cada vegada hi ha més infants que mostren signes d’hiperactivitat o alteracions en els nivells d’alerta.
        I a tot això s’afegeix el fet que per diverses raons els professors se senten incapacitats per aplicar les modificacions sensorials que necessiten els seus alumnes o per respectar els diferents ritmes evolutius. 
A les escoles els professors estan totalment d’acord quan analitzem les necessitats del cervell, i descobrim que són les mateixes avui, que fa 50 o 100 anys. Per poder madurar, el cervell actual necessita els mateixos estímuls que fa 50 anys. Sabem doncs, que els infants necessiten i volen moure’s, fer soroll, tocar les coses, experimentar i jugar… i això és una necessitat neurològica present fins ben entrats els 6 o 7 anys. En canvi, observem que els infants actualment viuen una privació sensorial cada vegada més acusada. Ja no es poden moure tant, han d’escoltar música asseguts a la cadira, han d’agafar el llapis per preparar-se per escriure ja des dels 3 anys, han d’estar en silenci a l’aula i no poden jugar de forma lliure sinó que han de seguir les normes del joc que marca el sistema educatiu. Les escoles ja no poden anar d’excursió al parc per por que els nens caiguin i es facin mal, ja no poden enfilar-se als arbres, ni inventar-se jocs d’equilibri (pujar a totes les voreres del carrer o a totes les parets), perquè tot això és perillós i el sistema educatiu no pot permetre que cap infant es faci mal.
Veiem però, que les necessitats de moviment dels nostres infants són les mateixes que anys enrere, però no els deixem moure amb la mateixa intensitat, i quan un infant es mou una mica més del que el sistema educatiu considera “normal”, llavors sovint se’l considera hiperactiu. 
Com he comentat a l’inici del text, els mestres són molt conscients de les necessitats sensorials dels seus alumnes (especialment durant l’etapa d’educació infantil), i sovint amb frustració comenten que dins de les escoles tenen grans dificultats per incorporar aquestes estratègies sensorials a la rutina de classe del dia a dia: moure’s, saltar, experimentar amb el cos, enfilar-se, embrutar-se, treballar amb la motricitat gruixuda i deixar que el cos de l’infant agafi el llapis quan estigui madurativament preparat.
Aquest article va dirigit a tots els professionals de l’àmbit educatiu que volen satisfer les necessitats sensorials dels infants. Especialment va dirigit als mestres d’infants amb alteracions en el processament sensorial i que necessiten urgentment integrar estratègies sensorials a la rutina diària de l’escola, amb l’acompanyament d’una bona orientació d’un terapeuta ocupacional especialitzat en integració sensorial.
A continuació examinarem un dia a la classe fictícia d’un professor de 1r de primària, que posarà en marxa els recursos sensorials que li ha recomanat el terapeuta ocupacional d’un dels seus alumnes amb dificultats sensorials. Veureu com aplicarà aquestes estratègies de manera eficient i intel·ligent, amb els seus 25 alumnes. Veurem doncs, algunes formes relativament fàcils de com la majoria dels mestres poden començar a abordar les necessitats sensorials dels seus estudiants en el context de l’aula.


UNA AULA SENSORIALMENT INTEL·LIGENT PODRIA SER…:

L’aula d’aquest mestre ha estat dissenyada per satisfer les necessitats sensorials dels seus estudiants de 6 i 7 anys d’edat. Les parets de l’aula estan lliures de cartells, imatges i pòsters que no siguin del tema actual, i tot per ajudar als seus estudiants a evitar distraccions visuals. 
L’únic conjunt de cartells ben visibles a la part posterior de l’aula ens mostren: “Maneres de moure el meu cos”, i tenen fotos d’infants que demostren diverses postures de ioga i exercicis isomètrics dissenyats per proporcionar informació propioceptiva profunda per a l’infant. 
Just al davant de l’aula, en un plafó ben gran a l’alçada de la vista dels infants, hi ha l’horari diari en paraules i imatges. També hi ha diversos avisos visuals que el mestre utilitza durant tot el dia: l’hora de la reunió, l’hora de moure el cos, l’hora del silenci, l’hora de la música, etc.

A primera vista els pupitres a l’aula poden semblar situats sense sentit,  però de fet, estan acuradament col·locats en diferents configuracions: alguns en grups, alguns de costat i en parelles, i alguns van col·locats individualment o davant d’una paret o davant de l’aula. Les diferents formacions han estat seleccionades per satisfer les necessitats visuals i auditives dels alumnes amb híper o hipo sensibilitats. D’aquesta manera aconsegueix crear un lloc on cada infant pot funcionar de la millor manera, ja sigui en parella, en un grup petit, o sol. A més de la distribució dels pupitres, el mestre té trossos de cartró que es poden posar en un pupitre per crear un receptacle, o també,  per utilitzar el cartró per blocar els estímuls d’un costat o de l’altre. També hi ha la possibilitat de seure de moltes maneres diferents: cadires d’alçada apropiada (amb i sense braços), cadires que giren, balancins, coixins grans, boles per seure-hi, i més recentment va ser capaç d’adquirir un pupitre per estar-s’hi de peu, per a un nen cercador sensorial. Aquí no totes les cadires són iguals, i els infants poden portar coixins grans de casa seva, alguna manta, etc.
Qui va dir que per estudiar i aprendre calia seure en una cadira rígida de fusta i amb els peus a terra? Segons el nivell d’alerta de cada alumne, n’hi haurà que podran aprendre millor caminant, altres movent-se, altres estirats, altres cantant, altres en silenci, etc. No es tracta de crear un caos a l’aula, sinó que es tracta de dissenyar la millor forma de seure, en funció de les necessitats de cada alumne, i respectant uns límits d’ordre a l’aula que cada mestre haurà de marcar, i hauran de ser respectats en tot moment pels alumnes.
Quan els adults parlem entre nosaltres, descobrim que tots tenim unes tècniques d’estudi pròpies: uns necessiten passejar mentre estudien, d’altres necessiten estirar-se panxa amunt, d’altres necessiten seure a terra, o saltar per memoritzar, o seure en un balancí, etc. Els adults hem descobert quina és la posició corporal en la qual el nostre cervell està més capacitat per memoritzar, per aprendre, per fer associacions, etc. Així que amb aquest article pretenem desmitificar la creença que per estudiar cal seure en una cadira rígida amb els peus a terra i l’esquena recta.

Si seguim observant aquesta aula sensorialment intel·ligent, veurem que el nostre mestre ha creat espais a l’aula on els estudiants hi poden anar durant el seu temps lliure o  en les estones de feina individual, per rebre o evitar una entrada sensorial determinada. 

        Hi ha el Racó del Tacte, on trobem 3 grans caixes de plàstic: una és plena de mongetes seques, una té llenties (a vegades hi posa arròs), i l’altra té teles, gomes elàstiques i robes de diferents textures. També hi ha una taula on els estudiants poden experimentar amb diversos tipus de plastilina i altres materials tàctils.

        Trobem també un racó de l’aula amb un cartell on hi diu: Racó Acollidor. Aquí els estudiants no reben llum directa i es poden arraulir entre coixins de diferents mides. En aquest racó hi trobem també un cartell que diu: “Caixa del descans”. Es tracta d’una caixa de fusta gran, encatifada i oberta per un costat. Els estudiants poden entrar a la caixa i passar una cortina de tela per crear un espai reconfortant.

        El nostre mestre aprofita per regular la intensitat de la llum que entra a l’aula, en funció de l’activitat que desenvolupi: pot apujar o abaixar les persianes (o a vegades pot utilitzar unes teles o les cortines per reduir la quantitat de llum que entra a l’aula) depenent del nivell d’alteració dels seus estudiants. En cas de no tenir llum natural, també es pot graduar la llum artificial amb teles o bombetes càlides o de colors. El nostre mestre sap que en funció del tipus de llum que hi hagi a l’aula, el nivell d’alerta dels seus alumnes pot variar molt.
        Per a l’entrada auditiva, ha col·locat 5 altaveus per tota l’aula, i amb un reproductor de música pot reproduir qualsevol tempo i volum de música. Hi ha estones que necessita una música amb ritme binari (com el batec del cor), i aquesta ajuda als seus alumnes a focalitzar l’atenció en l’activitat que ell vol dur a terme, o a vegades pot utilitzar música ràpida per activar els infants, o música ambiental per crear ambients més creatius. Gairebé cada dia acompanya part de les seves classes amb música, perquè també l’ajuda a regular el nivell d’alerta dels seus alumnes.
        Finalment, el nostre mestre té una filera de caixes, cadascuna de les quals conté objectes petits que els infants poden agafar i endur-se’ls cap al pupitre. Són les Caixes amb Material Màgic:
o   Petits objectes com: mossegadors, boles per aixafar amb les mans, gomes elàstiques, etc., tot això ajuda a la regulació sensorial. 

 

o    Per a l’estimulació motriu oral, que també ajuda a regular el nivell d’alerta, el nostre mestre té unes caixetes amb: llaminadures sense sucre de diversos gustos, galetes salades cruixents, caramels tous i durs, gots, aigua freda, canyes per beure aigua de diversos diàmetres. El nostre mestre sap que a través de l’estimulació oral, molts infants poden regular el seu nivell d’alerta: la succió els ajuda a calmar-se (per això a vegades els dóna aigua amb una canya), el mastegar pot ajudar a descarregar ràbia i frustració (per això té gomes de plàstic i mossegadors), beure aigua pot ajudar augmentar el nivell d’alerta (sobretot si és aigua freda).
o   Per fer front a les necessitats auditives hi ha auriculars que permeten que els alumnes amb més hipersensibilitats els puguin usar quan es troben bloquejats i estressats en entorns molt sorollosos. A vegades també s’utilitzen taps per a les orelles, per evitar els moments més sorollosos.
o   Per els infants que necessiten rebre una gran quantitat d’estímuls propioceptius, hi ha mantes amb pes, plastilina i bandes de goma. Tot això permet que els infants puguin pressionar, fer força, estirar i moure les articulacions, i d’aquesta manera rebre estímuls musculars i articulatoris que els ajuden a estar més tranquils a l’aula.

o   A l’última caixa, l’olfactiva, hi ha uns adhesius que fan olor i pots petits de plàstic, cadascun amb una bola de cotó a dins i amb unes gotes d’oli essencial de vainilla, menta i espígol.

El més important és que, des del primer dia d’escola, el nostre mestre explica als seus alumnes que cadascú té un sistema sensorial amb unes necessitats diferents. Els dóna com a missió que al llarg del curs facin una recerca pel seu propi cos, per descobrir per ells mateixos quins estímuls sensorials els ajuden a cada moment. D’aquesta manera  podran aconseguir ser ells mateixos els qui s’autorregulin. El nostre mestre sap que a la seva aula hi ha 5 infants que tenen una alteració en la integració sensorial, i tots compaginen les pautes sensorials a l’aula, amb la teràpia externa duta a terme per un terapeuta ocupacional.
També des del primer dia de classe, el nostre mestre dóna permís als infants perquè explorin, provin, experimentin i descobreixen que a cada un li agrada una cosa o una altra, i aquestes diferències són del tot normals. El nostre mestre ha creat una cultura dins de l’aula en la qual el fet de cercar diferents solucions sensorials és un fet normal que ajuda al bon funcionament de l’aula i al benestar de tothom.
COM ÉS UN DIA NORMAL A LA NOSTRA AULA SENSORIALMENT INTEL·LIGENT?
Abans que els estudiants arribin, el mestre selecciona acuradament la música de relaxació per ser escoltada durant la rutina del matí, i controla acuradament la quantitat de llum que entra a l’aula, així hi ha menys informació visual quan els infants hi entren.
Quan arriben, cada infant té la seva pròpia rutina: desar les motxilles i els abrics per mantenir l’aula lliure de desordre, agafar la seva cadira i dur-la cap a cada pupitre (rebent així una entrada propioceptiva profunda). Llavors han de comprovar el suro per determinar quines activitats hi ha disponibles per triar durant el dia. Al començar el dia hi ha diverses opcions que tenen com a finalitat satisfer les necessitats sensorials dels infants quan arriben a l’escola. Abans d’iniciar-nos en tasques d’aprenentatge acadèmic, primer cal crear un bon nivell d’alerta. 
Algunes de les opcions inicials que poden triar són: mirar llibres al racó acollidor, jugar a una de les tres caixes sensorials, fer estiraments corporals amb l’ajut d’unes targetes de ioga, utilitzar qualsevol dels racons o caixes sensorials, saltar sobre les boles de goma. Aquestes activitats disponibles s’adapten a les necessitats sensorials de cada infant. 
 
Quan falten uns minuts per finalitzar aquesta estona d’exploració del matí, el mestre dóna avisos verbals i visuals als infants, advertint-los que l’hora de feina lliure s’acabarà de seguida, així els infants es preparen per acabar les seves activitats i tenen temps per recollir-ho tot. 
També demana que cada estudiant es mogui com un animal en concret cap a la següent activitat (p. e. caminar com un animal concret per proporcionar informació propioceptiva abans de l’activitat de grup). En acabar aquesta estona lliure, el mestre sempre fa una reunió a la part posterior de l’aula per parlar de les classes que faran al llarg del dia. Durant aquesta estona, els infants seuen tots junts en rotllana. Poden seure en cadires petites, en cadires que són una pilota, coixins, catifes, o simplement asseguts a terra o sobre d’una manta. 
La primera activitat de grup al matí és sempre una activitat propioceptiva com caminar com algun animal, postures de ioga, ballar, estirar bandes de goma, o fer passejades fent el carretó. En acabar l’activitat propioceptiva, el mestre comprova com es sent el cos de cada infant, i llavors ja pot iniciar la feina acadèmica. A la taula de cada estudiant hi ha una targeta que diu: “Necessito una pausa.” Els nens poden utilitzar aquesta targeta quan ho necessiten, i el mestre els autoritza a anar a un punt de descans definit (el racó acollidor o a una caixa de descans) durant uns minuts, i després tornar a la seva taula. A la taula del mestre hi ha un comptador de temps visual força gran, que informa als alumnes sobre el temps que queda per finalitzar l’hora de treball acadèmic. 
Durant aquesta estona, es permet que els infants puguin utilitzar suports sensorials com cartrons plegats en forma de “U” per crear una barrera visual per als estudiants que es distreuen fàcilment, accés a la caixa tàctil (per manipular objectes o mossegar objectes si això fa que els alumnes estiguin més centrats), accés a mantes de pes per a les cames, i accés a auriculars de reducció de soroll, tot segons les necessitats sensorials dels estudiants. El més important és que els infants aprenguin a sentir el seu cos, i aprenguin a triar què necessiten per estar millor dins de l’aula.

El mestre sap que la part acadèmica del dia pot ser més difícil per els nens amb dificultats de processament sensorial i encoratja especialment aquests infants perquè utilitzin els suports sensorials disponibles. El mestre també ha ensenyat als infants a fer exercicis musculars a la cadira quan comencen a sentir-se alterats o adormits. Entre assignatura i assignatura, hi ha uns 5-10 minuts dedicats al moviment, on els estudiants poden accedir als materials sensorials diversos que hi ha a l’aula, així com participar en una activitat de moviment del grup.

Un esbarjo durant el matí divideix la feina acadèmica. Quan els infants s’esperen a la fila per sortir al pati, el mestre demana als que creu que que poden sentir-se “inquiets” que agafin una joguina per jugar-hi mentre s’esperen a la fila. La joguina permet que l’infant pugui fer alguna cosa amb les seves mans mentre s’espera. Un cop al pati, el mestre vigila els infants, però només hi intervé si hi ha algun problema. Pot arribar a dirigir a un infant a una activitat que ell sap que li és reguladora, o encoratjar els estudiants a comprometre’s uns amb els altres per mantenir el seu cos en moviment. 
Després poden seguir una bona estona fent més activitats acadèmiques, seguint les mateixes indicacions que al matí.


L’hora de dinar al menjador amb tots els altres alumnes a l’escola pot ser una part difícil del dia per a alguns infants, i el mestre ha après amb el temps que no tots poden tenir èxit al menjador. S’ofereix als que ho necessiten l’oportunitat de menjar a l’aula. Aquest petit grup s’anomena la “colla del dinar.” També es permet la possibilitat d’utilitzar auriculars o taps per a les orelles, per a la reducció de soroll. Fins i tot es permet que alguns infants que ho necessiten, puguin beure el iogurt amb una canya (que és una acció molt reguladora degut a la succió).

En acabar de dinar hi ha una altre descans, que és molt semblant al primer descans, amb els mateixos suports sensorials. El mestre sap que la tarda és un moment molt difícil perquè els infants es concentrin, a no ser que participin a través dels seus sentits, de manera que cada tarda té diverses opcions per realitzar activitats d’aprenentatge. Algunes d’aquestes activitats inclouen la ciència (amb una aproximació manual), art, educació física i música. Durant aquestes activitats a la tarda, el mestre constantment controla cada alumne i fa suggeriments sensorials si veu que un estudiant té dificultats. De tant en tant atura l’activitat i fa una pausa breu de moviment amb estiraments, salts, córrer al lloc o fer posicions de ioga.

El mestre acaba el dia amb una reunió a l’aula amb la mateixa configuració de rotllana que hi havia al matí. En aquesta reunió, el mestre informa a la classe de qualsevol canvi en l’horari del dia següent per preparar els estudiants per a l’endemà. Posteriorment, els estudiants segueixen la rutina final del dia ordenant les cadires i l’aula, agafen el seu abric i la motxilla i fan una fila on tornen a tenir disponibles les joguines per a les mans mentre esperen.

Una aula amb un enfocament en l’autocontrol, l’autoregulació i l’aprenentatge, representa una forma ideal per adreçar les necessitats sensorials dels estudiants. Algunes activitats requereixen un equipament especial, tanmateix, moltes necessitats sensorials requereixen molt poc o gens d’equipament. Tot el que es requereix per començar a fer funcionar una aula sensorialment intel·ligent és la voluntat de mirar a l’aula i la seva rutina a través de les lents de les necessitats sensorials de l’infant, i la creativitat i la motivació per intentar fer les coses diferents.

Cada vegada tenim més mestres a les escoles que tenen aquesta visió global dels seus alumnes, i que saben que l’educació no només es pot centrar en la part acadèmica, sinó que apliquen ja una visió centrada en el desenvolupament sensorial, en la intel·ligència emocional i en la pedagogia sistèmica. A tots aquests professors, i també als terapeutes ocupacionals que promouen la integració sensorial, moltes gràcies per la vostra feina!

Idea original: http://www.spdfoundation.net/newsletter/2011/02/feature-article.html

Article dissenyat per Bàrbara Viader i Vidal, amb el suport de la publicació: L’Aula sensorialment intel·ligent. (Christina Sparker&Tiffany Sparks-Keeney, MOT, OTR/L)

Aprendre a anar al lavabo i el desordre d’integració sensorial

Adaptació per al CEIB d’un text d’Ellen Ciurczak Per Bàrbara Viader. Traducció al català per David Valls.

Per alguns infants que presenten el Desordre del Processament Sensorial (DPS), anomenades també dificultats d’integració sensorial, la tasca d’aprendre a controlar els esfínters és sovint un repte. Un infant amb aquestes dificultats sensorials, pot no notar correctament la sensació de necessitat d’anar al lavabo, i per tant, les escapades de pipí són comuns. A continuació us facilitarem algunes recomenacions, perquè en la majoria dels nens que tenen DPS, Aidan Love els mètodes tradicionals per aprendre a anar al lavabo no funcionen. La informació sensorial que perceben aquests infants a través del recorregut de la bufeta i dels intestins cap al cervell, no és prou intensa. Per aquest motiu un infant amb DPS sovint no sap quan ha d’anar al lavabo, perquè no té la sensació de tenir la bufeta o l’intestí plens.

 

Preparant-se per anar al lavabo amb infants amb DIS

L’edat per aprendre a controlar els esfínters se situa entre els 24 i els 36 mesos. Però per un infant amb DPS, la seva edat cronològica és molt menys important que la seva preparació fisiològica i psicològica per el seu aprenentatge per anar al lavabo. Un infant amb DPS està preparat per controlar els esfínters quan pot romandre eixut durant almenys dues hores seguides. Altres trets que ens indiquen que l’infant està madurativament preparat són: va a un lloc especial (un racó, una paret…), reacciona o s’angoixa quan té el bolquer brut; té interès per seure al vàter i no té por d’anar-hi; pot abaixar-se els pantalons ell mateix; pot seguir instruccions simples; pot ser que demani que se li canviï el bolquer mullat o pot ser que demani de fer servir el lavabo o un orinal. Aquests indicadors mostren que l’infant ja està preparat per començar l’entrenament!

Preparant-lo per aprendre a anar al lavabo

Els pares dels infant amb DPS heu de ser pacients i esperar fins que l’infant estigui llest i mostri els indicadors citats anteriorment. Fins i tot quan aquests indicadors ja són presents, el procés d’aprenentatge pot ser frustrant i trigar encara cert temps. Quan l’infant mostri senyals d’estar llest, els pares podeu iniciar una preparació de 3 mesos per l’aprenentatge d’anar al lavabo.

Durant aquesta fase de preparació, els pares podeu anar amb el vostre fill a comprar un orinal específic. Un cop comprat, l’infant el pot personalitzar amb adhesius que ell trïi. Pares i fill també podeu veure vídeos i llegir llibres sobre com identificar quan cal anar al lavabo (al final d’aquest article trobareu alguns videos). El pare del mateix sexe ha de mostrar a l’infant com utilitzar el lavabo. Els pares també han de fer els comentaris que facin referència a la sensació que té l’infant quan va al lavabo amb el bolquer. Les preguntes i els comentaris haurien de ser de l’estil de: “Pots notar-ho?”, “Què sents quan vas al lavabo?”, “Et trobes millor ara que has fet pipi/caca?”, “Avisa’m quan vulguis asseure’t a l’orinal”

Aprenc a anar al lavabo

Després de la fase de preparació d’aquests 3 mesos inicials, ja podeu passar a l’entrenament definitiu. Això no ho heu de fer mai durant un període de molt d’estrès: una guarderia nova, inici de curs, un nou nadó a la família, etc. Si el vostre fill encara no sembla adonar-se de quan ha d’anar al lavabo, li poder fer un horari. Per exemple, un horari raonable podria ser quan es desperta al matí, dues hores després d’esmorzar, abans de dinar, després de la migdiada… Els pares heu de parlar amb el vostre fill sobre les sensacions que sent quan està anant al lavabo. Explicar perquè té aquestes sensacions i perquè en alguns casos és més difícil notar aquestes sensacions. Explicar-li com funciona el cos d’una forma apropiada per la seva edat també pot ajudar.
Els pares han de recordar de ser pacients, ser constants, elogiar el fill i mai pressionar-lo. Si l’aprenentatge d’anar al lavabo no prospera, la teràpia ocupacional pot ser realment necessària.

Posem un vídeo, que encara que en japonès, és altament didàctic i no representa cap problema de comprensió:

http://www.youtube.com/watch?v=2GN_Qv79nnI&feature=related